DIUS QUE TE’N VAS…
Aquesta setmana hem sabut que el curs vinent hi haurà canvis significatius a la nostra parròquia. No només perquè volem canviar l’organigrama i que hi hagi nous responsables en alguns dels àmbits importants de la parròquia, sinó perquè també hi haurà un canvi de rector. Després de nou cursos, arriba el moment del relleu i d’obrir-se a les aportacions d’un nou pastor, en Segimon Garcia, una bellíssima persona, que estic segur que encaixa a la perfecció amb l’estil i el tarannà de la nostra parròquia.

La veritat és que tot s’ha precipitat un xic. Tot apuntava a que aquest curs les coses seguirien de la mateixa manera, i així ho varem planificar a l’assemblea i a les reunions posteriors. Va ser el divendres 27 quan tot es va accelerar. El Sr. Cardenal em va cridar i em va demanar si volia fer-me càrrec d’una parròquia de Barcelona, en concret al barri del Guinardó. Una parròquia més petita que la nostra, amb moltes menys activitats, perquè pogués desenvolupar-hi un projecte pastoral que feia anys havia sol•licitat a la diòcesi de Barcelona. Em va agafar una mica de sobte que ara pogués tirar endavant quelcom que feia molt temps estava esperant i que pensava que ja no podria realitzar a la nostra diòcesi. Feia 12 anys que havia fet una proposta de treballar amb gent no creient, amb els que anomenem allunyats. Sentia al meu cor que Nostre senyor em demanava que em dediqués a anunciar-lo als “gentils” dels nostres dies. Per això calia disposar de més temps, d’altres espais de trobada. Com havíem dit tantes vegades, si al 20% dels que vénen a missa dediquem el 90% del temps que disposem, i al 80% dels que no vénen, només un 10%, alguna cosa no estem fent del tot encertada.

Ara el bisbe m’oferia l’oportunitat de dedicar-me a aquells que no creuen o que per les raons que siguin s’han allunyat de Jesús. La decisió que havíem de prendre no era senzilla, nou anys de treballar junts creen molts vincles, molts estones de vida i records que marquen de manera profunda la nostra vida. Però després de valorar-ho amb calma, de consultar-ho amb el consell, i amb alguns amics capellans, vaig donar una resposta afirmativa al Sr. Cardenal. Ara s’obria una porta que durant temps restava tancada i que jo pensava que hauria d’obrir a les Amèriques, i quan ja ningú ho contemplava, el bon Déu l’obria a casa nostra. No sé si seré capaç de respondre a aquest repte, però almenys ho hauré intentat desenvolupant un talent, que amb tota humilitat, crec que Déu ha dipositat a les meves mans i que de cap manera puc enterrar.

És doncs aquest un moment d’un fort aiguabarreig de sentiments. D’una banda el dolor i la tristesa de deixar una parròquia que ha omplert plenament la meva vida i que m’ha donat moments i sobretot, moltes amistats que mai podré oblidar. I d’altra banda el fet de poder realitzar un somni que fa anys que madura al meu cor. La vida acostuma a tenir aquestes coses, però això no vol dir que ens hi acabem acostumant.

Dius que te’n vas, és el títol d’una cançó que un grup d’amics varem composar per un company nostre que marxava a treballar a Bogotà, ara farà uns quants anys. Era un sentiment que expressàvem en aquella cançó: te’n vas a obrir camins d’estimació, entre nosaltres i la gent de Colòmbia, on ell aterraria. I no només va ser així amb la gent d’aquell país, sinó que va obrir ponts amb altres països d’Amèrica, entre ells, República Dominica i tots els projectes que aquests darrers anys han nascut en aquest país tan estimat. Qui ens havia de dir que aquella marxa portaria tants fruits a les nostres vides, i a llocs tan inesperats per a tots nosaltres. Aquest és el misteri de Déu que m’agradaria poguéssim veure també nosaltres en moltes de les decisions que hem de prendre a la nostra vida.

Com he parlat amb algunes persones aquests dies, el setembre deixaré de ser el Rector de Sant Josep, però no el vostre amic. Ser rector és només un ofici, ser amic és la proposta de Jesús per viure la vida amb plenitud. Ell no ens va demanar que fóssim rector i feligresos, sinó que fóssim amics, si aquesta és la vivència de la nostra vida, haurem construït un tros de regne ací a Mataró. A mi només em queda donar gràcies a Jesús, perquè ha fet que ens trobéssim, que ens coneguéssim i que ens estiméssim. És realment el millor dels regals que ens poden fer als éssers humans. Ara ens toca gaudir d’aquesta amistat i fer-la créixer, no perquè tenim una tasca comuna, sinó pel goig de saber que Crist ens convida a viure amb ell el do de l’amor.

Acabo doncs aquest text dient, gràcies amics i amigues!
Jordi Cussó i Porredón